Classificació de les roques magmàtiques.

 

AOGASHIMA, JAPÓ/ ILLA VOLCÀNICA.

Aogashima és una petita illa, tropical volcànica en el Mar de les Filipines. És l'illa habitada més meridional i la més aïllada de l'arxipèlag d'Izu, encara es considera un volcà Classe-C activat a pesar de que va tindre la seua última erupció en 1780.
Aogashima és un volcà submarí que ha sorgit del mar i forma part d'un gran cràter, la seua altura oscil·la borde exterior de 200m fins a 420m d'altura. És creu que l'illa fou formada per les sobres de solapament d'almenys quatre calderes submarines.
Consisteix en les vores dels cràters interior i exterior. La costa sur s'eleva a un cant agut que forma una vora d'una caldera anomenat Ikenosawa amb un diàmetre de 1'5Km. La caldera està ocupada per un con secundari anomenat Maruyama, que encara està emitint vapor geotèrmic alrededor d'una àrea on no hi ha plantes són evidents. Otonbu, el pic de la vora del cràter exterior a una altura de 432m pel nivell del mar, és el punt més alt de l'illa. És te una vista panoràmica de tot el volcà en l'Oceà Pacífic.

BIBLIOGRAFÍA: http://www.taringa.net/posts/imagenes/17030317/La-isla-volcanica-habitada-de-Aogashima-Japon.html

MARS I OCEANS

                                                     MARS I OCEANS
La definición comparativa de mar com una "extendió d'aigua salada menor que l'oceà" estableix una classificació de les extensions i vidrien després, amb diferente mides,  els mars.
Els mars es diferencien principalmente pel contacte amb l'oceà , i poden ser oberts o tancats:

* Si està rodejat quasi totalment per terra, com el mar Negre, es parla de mar continental

* Si és molt obert, com el mar de la Xina Oriental, es parla de mar litoral.

EL PUNT CALENT DE HAWÁI I LA TEORÍA DEL PUNT CALENT ESTACIONARI DE WILSON

                                         EL PUNT CALENT DE HAWÁI
El punt calent de Hawái, és un punt calent volcànic que es troba al nord de l'oceà Pacífic, prop de les illes de Hawái.
Teories: 
Per lo general les plaques tectòniques concentren la deformación i el vulcanisme en les límite de les plauqes.
TEORIA DEL PUNT CALENT ESTACIONARI DE WILSON
Al estudiar el fenòmen en 1963, el geofísic canadiense John Tuzo Wilson, va proposar la teoría del punt calent per a explicar estes zones de vulcanisme tan lluny de les condicions normals, una teoría que va ser ampliament acceptada.
Va proposar l'existència de llarga duració de xicotetes àrees de magma excepcionalment calentes de la superfície de la Terra; aquests focos de calor creen plomes mantèl·liques termicament actives, que a la seua vegada sostenen l'activitat volcànica a llarg plaç.
Amb aquest cicle de creixement i inactivitat es genera una serie de volcans al llarg de millions d'anys, deixant un rastre d'illes volcàniques i monts submarins al fons de l'oceà.

Bibliografia: http://es.wikipedia.org/wiki/Punto_caliente_de_Hawái

DICTAT BIOLOGIA

                                             GEODINÀMICA INTERNA
INTRODUCCIÓ:

Mineral: cos natural sòlid de composición química definida ( s'accepten lleugeres variaciones) i d'estructura cristalina.
Cristall: cos sòlid que té els seus àtoms ordenats geometricament.
Vidre: cos d'aperiencia sòlida ( els físics ho anomenen líquid subfredat) que no té els seus àtoms ordenats geometricament.
Líquid subfredat: un vidre s'ha refredat ràpidament ( per a un físic "sòlid" és sínonim de "cristall".
Roques magmàtiques: es formen a partir del refredament d'un magma i hi ha dos grans tipus: "plutòniques" i "volcàniques".
Plutòniques: són les que es formen lentament als nuclis de les muntanyes i están formades per minerals.
Volcàniques: per contra a les plutòniques, les volcàniques es refreden rapidament i tenen pocs minerals, es formen pel refredament del magma, i majoritariament, estàn formares per vidre magmàtic. És formen a la superfície.
Roques filonianes: són un tipus de roca magmàtica que s'ha refredat, entre poca fondària i fondària mitjana. La mida dels seus grans és intermedia, el magma troba un lloc per on penetrar, quan s'atura inicia la solidifació junt a les roques circumdants. Les roques filonianes inclouen la dolerita i el porfiri.

"ROQUES IGNEES"

                                                        "ROQUES IGNEES"

Les roques ignees, es formen quan el magma es refreda i es solidifica. Si el refredament es produeix lentament baix la superfície es formen roques amb cristalls grans, denominades: roques plutòniques, en canvi si el refredament es produeix ràpidament sobre la superfície, per exemple, en conseqüència d'una erupció volcànica, es formen roques amb cristalls invisibles, conegudes com: roques volcàniques.

* ROQUES PLUTÒNIQUES: és formen a partir de magma solidificat en grans masses en l'interior de l' escorça terrestre. El magma, rodejat de roques preexistents, es refreda lentament, el que permiteix que els minerals formen cristalls grans, visibles a simple vista, per el que son roques de "gran grossor". Ex: el granit.

* ROQUES VOLCÀNIQUES: és formen per la solidificació del magma(lava) en la superfície de l'escorça terrestre, usualmente en conseqüència d'una erupció volcánica. Donat que el refredament es molt més ràpid, els ions dels minerals no poden organitzar-se en cristalls grans, per tant les roques volcàniques són de gra fí(cristalls invisibles). Ex: el basalt.

L'OÏDA, LA CAPACITAT AUDITIVA I L'EQUILIBRI.

L'oïda és l'òrgan  responsable no tan sola de l'audició sinó tambè de l'equilibri. Es divideix en tres zones: externa, mitjana, i interna. La major part de l'oïda interna està rodejada per l'òs temporal.
L'oïda externa: és la part de l'aparell auditiu que es troba en posició lateral al timpà o membrana timpànica. Compren l'orella o pavello auricular o auditiu i el conducte auditiu extern, que medix 3 cm de longitud.
L'oïda mitjana: es trova situada en la cavitat timpànica anomenada caixa del timpà, la qual la seua cara externa està formada per la membrana timpànica o timpà, que el separa de l'oïda externa.
L'oïda interna: es troba a l'interior de l'òs temporal que contenen els òrgans auditius externs cap al timpà, en la qual es produeix la vibració.

CAPACITAT AUDITIVA

 Les ones sonores, realitzen canvas en la pressió de l'aire, són transmitides a travès del canal auditiu externa cap al timpà, en el qual es produeix una vibració. Aquestes vibracions es comuniquen a l'oïda mitjana mitjançant la cadena d'ossets i a travès de la finestra oval, fins al líquid de l'oïda interna.








EQUILIBRI

Els canals semicirculars i el vestíbul estàn relacionats amb el sentit de l'equilibri. En aquests canals hi ha pèls similars als del òrgan de Corti, i detecten els canvis de posició del cap. Els tres canals semicirculars s'extenen desde el vestíbul formant ànguls més o menys rectes entre sí, el qual permet que els òrgans sensorials registren els moviments que el cap realitza en cada un dels tres planols de l'espai.